CONTES

La flor romanial

(extret de www.labicicleta.cat)

Rondalla recollida a Mallorca per Antoni Maria Alcover (Jordi Des Recó), publicada per Francesc de B. Moll. Aquesta versió, adaptada per Joan Sales era la emprada per en Xesco.



Això era una rei que tenia tres fills.

Encara eren petits, i jugaven per dins el jardí.

Els havien agafat un àguila grossa i els l’havien fermada per una cama amb una corda a la soca d’un taronger perquè hi juguessin.

Els dos majors la punyien amb canyes i garrots, i a vegades eren a temps a dur-se’n qualque espipellada bona i qualque urpada que treia sang.

Ara, el darrer, en Bernadet, era ben al revés : l’agafava, sempre li anava amb moixaines, li duia coses bones i no podia sofrir, que els seus germans com veia que l’atabuixaven tant.

-Això no va més- digué un dia, i al vespre, com veu que tothom ja dormia, se’n va al jardí i diu a l’àliga.

-vinc a desfermar-te, i així els meus germans no et faran passar més martiri...-

La desferma, i l’àliga, tota agraïda, li diu:

-Que Déu t’ho pagui, el que has fet per mi! Però jo també t’ho vull pagar. Mira, arrabassa’m la ploma més llarga de l’ala dreta; del canó fes-ne un xiulet, i no el perdis. Si mai et veus estret i apurat, sona’l i jo vindré a donar-te adjutori.



En Bernadet ho va fer així. I l’àliga pega tres bots per prendre la fuga, eixampla les ales i per amunt s’ha dit, no la veieren més.

L’endemà els altres dos fills del Rei ploraren tot el dia, feien potadetes i es tiraven en terra, perquè l’àliga els era fugida i no sabien com.

Dins poc temps, es mou una guerra, el Rei se n’hi hagué d’anar, i va haver de fer de tot per guanyar-la.

Com era tant coratjós, que no tenia por de res, i sempre volia anar davant, tornà amb una partida de ferides.

Els metges van fer tot quan van saber per curar-les-hi. Anava bé de totes, fora d’una de ben grossa que tenia en una cama, que com més coses li posaven més s’emmaleïa.



Els metges van dir:

-Si no li posem la flor romanial, no s’adobarà mai.

-I ¿a on es fa, aquesta flor? – demana el Rei.

-Això és el que nosaltres no sabem – digueren ells-. Només sabem que és una flor que tot ho cura, si les nostres lletres no menteixen.

El Rei crida els seus fills i els diu:

-Fills meus, jo ho veieu: els metges diuen que si no em posen en aquesta ferida la flor romanial, no hi ha cura per mi. Aquesta flor no la sap ningú; a vosaltres us toca anar-la a cercar fins que l’hàgiu trobada. El qui me la durà, aquell tindrà la corona en morir-me jo.



Els tres germans prenen un bossot de dobles de vint i un cavall, i ja són partits.

Troben un entreforc de tres camins, i diuen:

-Prenguem-ne un perhom, i dins d’un any i un dia aquí ens hem d’esperar.

Així quedaren; i cadascú pel seu vent, camina que caminaràs, cerca que cerca la flor romanial i demanant-ne noves a tothom que veien; però ningú no els en sabia donar.

I trescaven terres i més terres, i passaven setmanes i mesos, i tant tenien avui com demà; enlloc no trobaven ni indicis d’aquesta bona de flor.

Ja corria el mes que feia dotze, i en Bernadet a la fi es recordà del que li havia encomanat l’àliga; sona el xiulet, i al acte l’àliga compareix.



-Què vols de mi, Bernadet?

-Què he de voler! Que el meu pare té una ferida en una cama, que no s’adobarà mentre no li posaran la flor romanial. A veure tu si saps i si em dius on és.

Eren a la vorera del mar, i endins, a l’ entrelluu, veien un grandiós penyal de l’alçada de quatre o cinc campanars, en forma de bec, tot esvorellat, boirós, blavenc. Semblava l’arbre mestre d’una nau enfonsada.

-¿Veus aquell penyal? –diu l’àliga.

-Sí, diu en Bernadet.

-Doncs allà dalt es congria una casta de romaní que no es congria enlloc més; i aquest romaní fa la flor romanial que tu cerques.

En Bernadet va perdre el coratge del tot, i digué:

-Però ¿és possible arribar-hi? Aquí no hi ha cap barca; i baldament n’hi hagués, ¿qui és capaç d’enfilar-se per aquell penyal i arribar al capdamunt?

-Que aviat hi serem! Tu eixanca’t damunt meu i aferra’t fort, que si queies no et veurien més; i no tinguis por.



Allà dalt quasi nomes hi havia lloc per ella i per en Bernadet, que la tebia ben estreta, tremolant com una fulla de pollancre.

-Maria Santíssima! Bon Jesús meu! –deia en Bernadet plorant-. A bona part m’has dut! Estic ben llest! Està fet de mi!

-Ca, home –deia l’àliga-, no tinguis por de res.

Just vora els seus peus s’obria una escletxa, que tirava ben endins.

-Mira dins aquesta escletxa, vejam què hi afinaràs, en el fons.

En Bernadet hi mira, i al cap de poc diu:

-Oh, quina cosa més maca! Una flor...la més bonica que hagi vist mai!

-Doncs vet aquí la flor romanial. A veure si et fiques dins aquesta escletxa i si hi arribes.

En Bernadet s’hi fica amb el cap davant, fent navegar les mans de bona manera. Ja no el veia, de tant que s’era enfonyat; però l’escletxa, com més anava, més s’estrenyia, i arribà a un punt que l’al.lot no pogué passat més endavant. Només li faltava un pamet per abastar la flor romanial.

Bé s’estirà i enforinyà; la bona de flor era un pamet més avall.

-No hi puc abastar -digué a la fi-; em falta un pam.

-Doncs puja- diu l’àliga.

L’al.lot puja, i ella li allarga una cama i li enfoca aquesta:

-Mira, talla’m aquesta cama vora la cuixa; amb ella et tornes a ficar dins i amb aquesta cama arribaràs a la flor; l’urpa l’agafarà per la soca. En tenir-la tu estires, i te la fas teva. La cama, en tenir la flor, aviat tornarà a estar afegida com ara.

Com torna a ser allà on no havia pogut passar més endavant , allarga tant com pot la mà amb que tenia la cama de l’àliga. Ja no li faltava més que un pamet per abastar la flor romanial; ja la tocava. L’urpa tot d’una l’estreny per la soca. En Bernadet pega estirada i se la va endur per amunt.

Vaja quina flor! Feia un ramellet de tres floretes de color del cel, la cosa més senyorívola.

-Arrabassa una d’aquestes tres floretes -diu l’àliga- ; frega-me-la pel tall i fes-hi tocar la cama tallada.

En Bernadet ho fa així, i tot d’una que la cama tocà el tall, quedà afegida amb la cuixa, i no fou coneixedor que l’haguessin tallada mai.



En Bernadet, quedà amb els cabells drets.

-¿ Ho veus -diu ella- com no calia tenir ànsia de la cama? No tinguis por; mentre tu em creuràs, aniràs bé. Ara el que has de fer, és separar les dues floretes que et queden, i amaga-te-les ben amagades, i mai no en mostris ni en donis més que una; i mira: vés-hi alerta, a fer-les servir! Que en haver servit una vegada, ja perden tota la seva virtut.

-Només les he de menester per curar la cama del meu pare.

-No ho sabem, si les hauràs de menester per altres coses Ara ja et pots tornar a eixancar damunt meu, i expedirem, que no facis falta.

L’àliga eixamplà les ales i d’allà cap a terra, fins que l’hi hagué deixat; ella se’n tornà per amunt, i ell pren el cavall, que estava sota aquells pins on l’havia afermat i cap a l’entreforc dels tres camins manca gent.



Hi arriba una hora abans de l’alba, quan feia l’any i el dia que s’hi havia d’esperar els tres germans.

Cap a migdia hi arribà el major.

-Bernadet, -li diu com el veu- jo vinc de buit, no l’he trobada, aquesta maleïda flor . i tu ¿que has fet, Bernadet?

-Jo –diu l’al.lot- l’he trobada, gràcies a Déu, i la duc-.I se’n treu una de les dues.

-Oh que es maca! – diu el major, i a l’acte l’enveja el tingué engarrotat i es posà a dir-li, coent i verinós-: Ja estàs ben llest! Te la miraràs de lluny, la corona! Pega grapada a en Bernadet, li pren la flor, el mata i l’enterra dins un arenal que hi havia allà devora.

A horabaixa arriba el germà segon.

-No la duus eh? –li diu el major d’un tros enfora.

-No –respon aquell.

-Ja la duc jo, i em tocava a mi dur-la perquè soc el major.

-I ¿en Bernadet?

-Que es faci trons! Anem, i ja ens agafarà si vol, que tampoc no hem de caure morts aquí esperant-lo...hagués fet via com nosaltres!

Se’n van a casa seva , hi arriben, el major presenta la flor romanial i tot d’una que la posen damunt la ferida del seu pare, la ferida s’assecà, es clogué i només va romandre la costura.

El Rei, tot content, va dir al major:

-Teva serà la corona en morir-me jo.

-I ¿en Bernadet?-els demanaven.

El segon deia que no en sabia noves, que no havia comparegut a l’entreforc dels camins el dia que pertocava.

Ara el major, mastegant fesols, responia:

-No me’n parleu. No comparegué. S’afluixà de nosaltres, i bellament ens podem afluixar d’ell. I sobretot, no me’l donàreu a guardar, tampoc.

Aquest polissó estava ben segur que era mort i que no sortiria de davall l’arena. Però, com que en Bernadet tenia uns cabells ben llargs, quan l’enterrava n’hi deixà un que guaitava una mica a flor d’arena.

I ¿què me’n direu? Aquell cabellet començà a fer-se gruixut i gruixut, i es tornà una canya amb uns canons ben llargs, amb unes fulles verdes, ben llustroses, ben afuades; i quan el vent hi feria, feien una xiuladissa la cosa més dolça i suau. Com que parlés al cor!

Passa un pastoret i veu aquella canya.

-Jas! Exclama- Aquí és sortida una canya tota sola. Oh, i que ho és de garrida! Uns canons ben llargs que ha tret! Jo que vaig tant darrera d’un flabiol, em vindrà con l’anell al dit aquesta canya.

La talla, en fa un flabiol, prova si sona, i sonà d’allò més bé; i apa, petit, bufa que bufa; i el flabiolet sona que sona. I heu de creure i pensar que aquell flabiolet, sonant, sonant es posa a dir:



-O pastor, lo bon pastor,

tu em toques i no em fas mal;

m’enterraren dins l’arena

per la flor romanial.



El pastoret quedà tot astorat, sense polsos.

Prova de sonar un altre vegada; ho prova deu, vint, cent vegades més; i totes les vegades que ho provava, el flabiol tornava a dir:



-O pastor, lo bon pastor,

tu em toques i no em fas mal;

m’enterraren dins l’arena

per la flor romanial.



Aquell pastoret un dia passava per davant de cal Rei, sona que sona. El Rei guaitava a la finestra, i nota que el flabiol d’aquell pastor, al mateix temps que sonava, deia:



-O pastor, lo bon pastor,

tu em toques i no em fas mal;

m’enterraren dins l’arena

per la flor romanial.



Allò li vingué molt de nou. Crida el pastoret i li diu:

-Vejam si bufo jo, si farà el mateix.

-Jo no li ho se dir- respon el pastor -Jo no faig més que bufar, i surt aquesta veu.

-Vejam si bufo jo, si farà el mateix.

El Rei se’l duu a la boca i comença a sonar; sona que sona, el flabiolet es posa a dir:

-O pastor, lo bon pastor,

tu em toques i no em fas mal;

m’enterraren dins l’arena

per la flor romanial.



Aquí el Rei crida la Reina, i li diu:

-Veiam, sona tu aquest flabiol.

La Reina el pren, i encara no van haver brollat els primers sons, com el flabiol es posa a dir:



-O mare, la meva mare,

em toqueu i no em feu mal

m’enterraren dins l’arena

per la flor romanial.



-Però ¿que diantre pot ser això ? –deia el Rei, tot astorat. Li passa pel cap una idea feresta i crida als seus dos fills i els mana sonar.

El segon l’agafa, se’l duu a la boca sona, i el flabiolet es posa a dir:



-O germà, lo bon germà,

Te em toques i no em fas mal;

m’enterraren dins l’arena

per la flor romanial.



-Ara has de sonar tu –diu el Rei al major.

-No tinc sonera – respon aquell-

-Doncs fes de tenir-ne.

-No us ho passeu pel cap: no sonaré.

Aquí el Rei, voltat de tot, diu:

-Sonaràs o el dimoni se t’endurà! Sona més que de pressa!

El polissó, no tingué altre remei que dur-se el flabiol a la boca. Tot d’una que hi bufà, el flabiol es posa a dir:



-O germà, lo mal germà,

tu em toques i em fas mal;

m’enterrares dins l’arena

per la flor romanial .



El rei se’n va amb tota lo Cort i el pastoret en aquell arenal, on era sortida aquella canya; cavaren, i en troben en Bernadet davall l’arena, sa i bo.

Com que només havia mostrat una de les dues floretes i només li havia pres aquella, li era quedada l’altra, i mentre la dugués, no hi havia mal que el pogués matar; i si mil anys hagués estat davall d’aquella arena, mil anys seria estat viu.

Ell contà tot el que li era passat, i demanà al seu pare que per amor de Déu i de la seva Mare no fes matar el germà gran. El seu pare consentí a tancar-lo dins un castell per tots els dies de la seva vida, i a l’acte donà la corona al Bernadet, que fou un Rei dels millors que hi hagi hagut mai.



I la rondalla ja està acabada; i si no ens tornem a veure plegats aquí, que ens hi vegem a la Glòria. Amén

Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana / AMAPEI / Rialles / El CAE / Rosa Sensat / La Xarxa / Avís legal / Powered by La Factoria