Biografia



Maig del 67
Maig del 67
 
Ara va de bo
Ara va de bo
 
Punt Diari de Girona (84)
Punt Diari de Girona (84)
 
xescoboix1.jpg
xescoboix1.jpg
 

Document i fotografies cedides pel grup d’animació La Bicicleta (Lluís Mª Panyella i Maria Josep Hernàndez)
Francesc “Xesco” Boix Masramon
(3/02/1946-21/07/1984)

El pioner de l’animació a Catalunya
Xesco Boix i Masramon va ser el pioner de l’animació en aquest país. La seva feina és encara eina de treball per a mestres i educadors i el seu material continua vigent. Al llarg de la seva vida va gravar 35 discos i cassettes i publicar 10 llibres. A més, va fer més de 6.000 cantades en directe, majoritàriament per a la mainada. La seva feina va esdevenir una lluita pacífica, però lluita. L’arma va ser una guitarra, l’eina, les cançons i la voluntat, la de canviar tantes i tantes coses.


Els inicis

En Xesco Boix ja de ben petit va rebre tot tipus d’influència. La mare li va ensenyar a tenir interès per la música. Els seu pare, Josep Maria Boix i Selva (1914-1996) va ser un reconegut poeta del nostre país i el 1971 se li atorgà el premi Carles Riba de poesia. Com tants infants de Catalunya va pertànyer al moviment escolta, de la mà de Mn. Batlle, el gran impulsor i introductor de l’escoltisme a Catalunya. D'ell en va aprendre un munt de cançons que inclogué en el seu repertori habituals.

Amb 17 anys marxà a estudiar els Estats Units. Aquest fet li canvià la vida. Allà va sentir per primera vegada parlar de Bob Dylan, Joan Baez i Peter, Paul & Mary. Allà va aprendre els primers acords de guitarra. I allà va conèixer l’obra de Pete Seeger, una de les persones a qui més va admirar i a qui mirà d’emmirallar-se.

Tornant dels Estats Units, i amb 18 anys, inicià els estudis de Pedagogia. En aquell moment la societat catalana començava a mobilitzar-se. Apareix la Nova Cançó i Els Setze Jutges.

Els temps del Grup de Folk
Xesco Boix: "Mitjançant aquell disc vaig descobrir Pete Seeger. I qui era aquell jove alat que no s’apuntava al seu somni? I el seu somni era lluitar durament per tal de convertir aquest infern en un paradís. La guitarra i les cançons eren les armes. I jo m’hi vaig apuntar".

Amb La Nova Cançó i els Setze Jutges el país es començà a moure. En Xesco tenia clar el que volia i va veure clar que aquest marc no responia a les seves expectatives: "Ens semblava un moviment poc viu i encarcarat. Nosaltres estàvem a favor de la participació." Aleshores va conèixer a tot un munt de cantants que encara són puntals de la cançó i el folk: Pau Riba, Àngel Fàbregues, Jaume Sisa, Jaume Arnella, Jordi Pujol, els germans Casajoana, els germans Batiste, la M. del Mar Bonet...

El Grup de Folk pretenia retornar a la cançó popular i fer participar activament a l’auditori. A diferència dels Setze Jutges, que s’influenciaven per la cançó francesa, el Grup de Folk pretenia recuperar la cançó catalana i deixar-se influenciar pel folk nord-americà, en aquells moments en efervescència amb en Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, PP&M... al capdavant.

El Festival de Folk es celebrà el 23 de Maig del 1968. El Grup de Folk aplegà al Parc de la Ciutadella entre 6.000 i 10.000 persones, en una macroactuació que durà 9 hores i on es cantaren més de 200 cançons en un ambient excepcional. En Xesco recorda: "Tots el que hi vam participar teníem el convenciment que amb la nostra tasca podíem canviar les coses, tots nosaltres érem plens de sentiments revolucionaris, d’ànsies de llibertat...sota la mirada dels grisos de sempre, que ho veien i no s’ho acabaven de creure...era com una sola veu escampant un bon grapat de cançons...allí es creà un oasi de llibertat. Aquell dia crèiem que tot era possible".

S’han reeditat en un sol CD els dos Concerts de Folk que estaven editats en cassette. Si els feu vostres -molt recomanable- hi trobareu tot un munt de cançons que llavors era el primer cop que es sentien. El Grup de Folk va durar dos anys. Van encetar un camí i van deixar petjada. Cadascú va concretar més la seva tasca i les seves inquietuds, necessàriament per camins diferents. La d’en Xesco fou la mainada.

Xesco Boix i un nou auditori: la mainada
Xesco Boix: "La meva finalitat és la d’arribar a ser un flautista d’Hamelin que pogués enllaminar els infants per tal de canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, és a dir, la mainada."

Fou a la mili quan va decidir que la seva nova trajectòria la dedicaria als infants. En tornant-ne, l’any 1971, va contactar amb en Jordi Roure, antic membre del Grup de Folk, el qual també tenia interès a treballar amb els infants. Van formar els Ara va de bo. Els Ara va de bo foren el primer grup d’animació infantil i els primers que es dedicaren exclusivament a la canalla. Encara ara aquells primers discs, ara reeditats de dos en dos en CD, o els dos CD recopilatoris dels 25 anys, -feu-los vostres- tenen una frescor i una vigència comparables a la dels discs dels Beatles.

En Xesco va estar-hi tres anys, després dels quals se’n desvinculà progressivament. Els Ara va de bo continuaren la seva tasca i per ells han passat un munt de molt bons músics, molts d'ells vinculats ara al món de la música tradicional.
En Xesco, durant aquesta etapa de la seva vida fou, com en Jaume Arnella, el Jordi Fàbregas o l'Artur Blasco, una peça clau en la recopilació de tot un folklore que encara subsistia a les zones rurals de Catalunya i on una generació, que aviat desapareixeria, n'era la dipositària. "Aviat vaig entendre que teníem prou cançons i melodies a Catalunya per no haver de convertir el Kumbaià en l'himne del Grup de Folk", comenta. La seva entrada al col.lectiu El Sac, l'any 1973, va ser fruit d'aquesta inquietud.

D’aquesta etapa també en són els viatge i les cantades als metros de moltes ciutats del món (Nova York, París, Estocolm...). Tot tornant decideix cantar vora la gent i, de manera informal, fa cantades a la Plaça del Pi que esdevenen molt populars a l’època.

Xesco Boix: una veu, una guitarra i una lluita
Xesco Boix: “...Em fa molta il·lusió poder cantar a la vostra escola...Jo he arribat a la conclusió de que els adults estan tocats del bolet...(rialles)...No tots sortosament. Els grans diuen mentides, no compleixen la paraula donada, estan gairebé ensopits, la imaginació no els funciona, es compliquen innecessàriament la vida...Ras i curt que estan tocats del bolet...(noves rialles)...Si us plau: no els imiteu pas!
L’any 1973 arriba a la seva maduresa artística i decideix dedicar-se professionalment a l’animació infantil. En Xesco tenia el títol de mestre i no volia deixar de ser mai un bon mestre. Va convertir el seu repertori en una mena de classe cantada i va obrir el camí de les escoles per desenvolupar la tasca d’educador. Pels volts dels anys 70 sorgeixen a Catalunya els esplais, moviment de lleure infantil, que es consoliden gràcies a les parròquies i casals. En Xesco convertirà també els esplais en un dels seus llocs preferits per actuar i ensenyar cançons. La majoria dels cançoners d’esplai es nodreixen de les seves cançons.

"En aquest grapat d'anys que vinc fent això amb la mainada he constatat que tot aquest plat combinat (l’espectacle) educa, ajuda a viure. I el que volem amb aquestes coses és, amics, aprendre a viure i no a sobreviure, i fer, a la llarga, treball de sapa contra el caos, l’atabalament, l’estretor de mires, el desmenjament, l’ensopiment, la malaltia i tot el sistema que ens encotilli."

"Jo, com a animador, busco de distreure, de distendre, de relaxar, d’entretenir... Però darrera de tot això, s’hi amaguen unes ganes profundes d’educar, i educar, per mi, vol dir bàsicament: ajudar a créixer bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se, el gust afinat, la veu a punt per a cantar, els ulls sempre amatents, com a l’aguait... Les cançons populars, els contes, les rondalles... les danses, el folklore actiu, en resum, ens poden ajudar molt a fer créixer l’Infant, i resulta tan important això, com ho són les matemàtiques, per exemple. Molts educadors encara no ho han entès."

"Les cançons poden ser coses vives que produeixen sentiments de joia, de ràbia, d’esperança, d’unió, de calma, de tendresa. Sort en tenim de les cançons! No heu cantat mai després d’haver plorat? Quan heu sentit aquella sensació que fa brillar els ulls de nou, quan se’n va una cabòria i dius: No, no està tot perdut."

"Per ser un bon animador cal primer de res: una gran il·lusió de voler-ne esdevenir. Coneixement psicològic de l’ànima infantil i humana. Domini de la cançó popular. Coneixement profund del nostre idioma. Saber "estar" en públic. Tenir un estil personal i desimboltura. Dominar els instruments que fan al cas. Uns coneixements bàsics de música. Afinar molt bé. Tenir oïda. Saber cantar fluix però amb intensitat. Fer-se un extens repertori. Tenir memòria. El do de la comunicació. Saber encomanar alhora tremp, coratge, energia, poesia, calma, serenor. A l’escena, mantenir un to vital alt, i el més important de tot: les ganes d’estimar l’auditori... La dimensió real de l’art no s’obté només amb amor a la vocació; cal amor a la professió."

El pas del temps i la seva experiència van convertir en Xesco Boix en un dels millors animadors infantils d'Europa, va crear un model d'animador i una filosofia i va esdevenir mestre d'altres animadors que segueixen el camí per ell encetat.

Els Cinc Dits d’Una Mà: compartir la feina
Xesco Boix: "Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, les seves possibilitats són il·limitades."

Els Cinc Dits d'Una Mà representaren per a en Xesco Boix una nova etapa de la seva vida. De la primera trobada de Luís M. Panyella, Noè Rivas, Toni Giménez, Àngel Daban i Xesco Boix, els cinc components, en sorgí la idea de formar un equip de treball dins el camp de l'animació. Entre ells es passaven material, cançons, tècniques i alguna actuació conjunta. Poc a poc anaren teixint una manera de fer, una filosofia, que, evidentment, era la del propi Xesco. Alguns membres de la resta del grup, tots ells encara en actiu, encara la porten com a bandera de la seva pròpia vida.

"Som cinc animadors, com els cinc dits d'una mà, amb ganes de fer feina de la bona. De fet, cadascú canta pel se compte. Tot i amb això l'ofici ens uneix en moltes coses i mirem de fer una pinya ben compacte... Darrere el simple entreteniment, amaguem unes ganes profundes d'educar, de trobar les nostres arrels, de canviar un xic les coses, de fomentar el bon gust, de lluitar contra la insipidesa..."

La unió del grup certament va fer "la força", i això va fer que molts mitjans de comunicació -fins aleshores pràcticament tancats- s’interessessin per la tasca del grup (Ràdio 4, TVE-Catalunya...). La unió dels Cinc Dits va obrir també les portes a editorials i discogràfiques, el més destacat l’editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat “Cinc Dits d’Una mà), quan totes les publicacions i enregistraments fetes per ells, encara avui dia, són més per ganes de deixar constància de la feina i posar a l’abast de tothom un material que no pas buscar-hi un benefici econòmic.

L’homenatge de tot un poble
"Xesco Boix va morir ahir a Malgrat de Mar. La Mainada de Catalunya està de dol".
"Vam sortir a fer un tomb -la comunitat terapèutica era un lloc més aviat sòrdid. Vam entrar en un bar a prendre una orxata i compartir amb calma les nostres situacions. De cor a cor com mai. Em parlà del seu desig de recuperar-se a fons de la depressió intermitent que el tenia estenallat, de com pensava afrontar els problemes no pas petits que se li havien anat acumulant, del seu sofriment tan immens i difícil d’explicar, de com mirava de portar-ho amb dignitat...a l’hora d’acomiadar-nos em mirà amb una franquesa extrema; la seva mirada era neta, transparent de la gràcia que ve del més enllà, simple. Sí. En veure aquella enteresa i extraordinària dignitat les llàgrimes van trair-me; i li vaig dir: "Això sí que és un home". Després s’apoderà de mi el silenci." ( Josep M. Boix i Masramon, "Zum" )

L’endemà de la seva mort el Punt Diari de Girona obria la seva portada amb el tràgic succés: "Xesco Boix va morir ahir a Malgrat de Mar. La Mainada de Catalunya està de dol". En el seu interior hi deia: " Francesc Boix i Masramon, de 38 anys, conegut per la mainada de Catalunya com en Xesco Boix, va morir ahir a Malgrat...un tren que venia de Barcelona va segar la vida del cantant i animador infantil...feia dos mesos que en Xesco Boix estava intern en règim obert a la comunitat terapèutica de Malgrat, on rebia tractament..."

Immediatament se’n feren ressò tots els mitjans de comunicació de Catalunya. Els diaris s’ompliren primer de les cròniques, després d'articles d’opinió fetes per personalitats rellevants i finalment per un munt de cartes dels lectors i petits lectors, que reflectien l’estima que havia transmès en Xesco. Els mesos que seguiren a la mort del Xesco nombroses publicacions seguien recordant la seva figura. Cada article era un homenatge i cada homenatge, dels molts que es feien per arreu, era una victòria del Xesco.

Primer Homenatge de Catalunya a Xesco Boix. Aquest fou el gran homenatge que Catalunya li dedicà. El 8 de Desembre de 1984, mig any després del seu traspàs, tingué lloc al Parc de la Ciutadella un gran acte cívic... i tothom es mobilitzà. Durant tot el dia, en 10 entarimats, hi actuaren 50 grups d’animació ininterrompudament per a 100.000 assistents. A la cascada del parc s’organitzà una exposició on s’hi van afegir 5.000 dibuixos i 14.000 postals que la mainada de Catalunya havia adreçat a l’organització. Més de 500 entitats d’arreu de Catalunya es van adherir al acte i tots els mitjans de premsa, ràdio i televisió hi van ser presents i posteriorment se’n van fer ressò. Es van editar 3.000 còpies d'un disc amb 37 cançons del Xesco que s’exhauriren en 2 hores. L’homenatge va tenir el suport institucional de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona i fou promogut per col·lectius d’artistes i animadors, l’associació Rosa Sensat, el Moviment Rialles de Catalunya...

Realment es pot dir que en Xesco va deixar llavor.

Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana / AMAPEI / Rialles / El CAE / Rosa Sensat / La Xarxa / Avís legal / Powered by La Factoria